STATEMENT
Continuarà. Aquesta era la paraula que jo em deia de petit en arribar a casa, quan interrompia les històries que jo mateix m'explicava pel camí
Aviat també vaig començar a explicar històries als amics i a la família. Les meves narracions es van fer famoses a les vacances que compartíem a l'estiu amb cosins, tietes i avis. Encara me'n recordo de les rialles de la meva estimada àvia quan començava les meves "actuacions", esclatava a riure i no podia parar. Quina felicitat fer-la riure així i viure aquelles estones en que la meva creativitat era tan ben rebuda.
Poc després vaig començar a fer-ho amb la càmera, gravant tots els racons dels viatges. Tenia aquesta necessitat, volia que tot fos retratat al vídeo, tots aquests espais en què havíem estat convivint durant uns dies, volia que totes les experiències i sensacions que havia sentit quedessin guardades en aquesta petita caixa màgica.
Quan penso en els meus primers records, el que em ve al cap són les sessions de cinema dels divendres a la nit, amb els meus pares i germà veient pel·lícules "de grans" arraulits al sofà. Després van venir les sortides al cinema dels diumenges a la tarda, cosa que es va convertir en una cita sagrada. Hi hagués el que hi hagués, diumenge a la tarda estava ocupat.
Quan era petit i la meva mare em feia el petó de bona nit jo m'acomiadava amb una frase, sempre la mateixa: "jo supero les meves manies". Aquelles petites manies de sempre em van robar moltes i moltes hores. Al principi no entenia res. Només sabia que les idees absurdes, m'obligaven a fer rituals i em robaven el dia. Nomes m'oblidava quan gaudia moltíssim amb alguna activitat que era tan emocionant que m'absorbia més encara que les pesades idees absurdes. I aquesta activitat era el cinema. El cinema no només ha estat sempre la meva passió, sinó que també ha estat la meva salvació.
Un parell d'anys més tard, un gran professor després de sentir-me recrear un conte, em va abraçar i em va diu: "tio, tens un do!". El seu entusiasme en va animar a atrevir-me a fer actuacions a l'escola i a fer curts deixant volar la meva creativitat. Vaig veure que això era l'arma perfecte per lluitar contra les meves manies.
Ara estic millor, he crescut, m'entenc més, encara que les idees allà estan, aguaitant. Ara tinc més motius per mantenir-les a ratlla, i les guanyo jo més sovint. I a vegades desapareixen quasi completament: quan preparo els curts , quan fem els rodatges, quan estem muntant, quan compartim el que volem fer amb els companys. Es com si el meu cervell estigués protegit, nadant en un mar d'endorfines.
Així que si, se que estic on haig d'estar. Se que em dedicaré al cinema perquè es la meva passió i m'allibera. Vull ser director perquè crec en el poder de les històries. El cinema m´ha ajudat molt, m´ha connectat amb vivències diferents i formes alternatives de mirar i estar al món. Sento la necessitat d'explicar la meva visió i de contribuir a la diversitat.